Valoració de les Marxes de la Dignitat

Les Marxes van complir ahir l’objectiu marcat al desembre i van tornar a omplir de dignitat els carrers de Madrid. En una reunió d’urgència el balanç que fa la Coordinadora Estatal és “altament positiu”.

manifestacion  21 de març a Madrid
Manifestació el 21 de març a Madrid

Les Marxes de la Dignitat van omplir de nou els carrers de Madrid per exigir la fi de les retallades, el no pagament del deute, la defensa dels serveis públics i els drets socials sota el conegut lema de “Pa, treball i sostre”. Centenars de milers de persones van secundar la mobilització que va omplir per complet la Plaça Colón i els carrers adjacents, malgrat el mal temps, el pont i el clima electoral.

Les Marxes de la Dignitat van decidir al desembre passat una agenda social de mobilitzacions per a tot l’any 2015 que van començar al gener amb les protestes contra les lleis Mordassa, continuava amb la tornada a Madrid de les columnes el 21 de Març, seguia el 18 d’abril contra el TTIP i l’1 de Maig, dia internacional de la classe treballadora, en un procés d’acumulació de forces cap a un atur total de 24 hores a la tardor, una vaga general no només laboral, sinó també ciutadana, social i de consum.

TORNAREM A PRENDRE ELS CARRERS

La Coordinadora Estatal de les Marxes de la Dignitat va valorar la jornada d’ahir com “altament positiva” donat que s’ha complert amb escreix l’objectiu marcat, situant la mobilització social, la lluita al carrer, com a motor de qualsevol canvi real. Com van dir els portaveus de les columnes en l’acte final: “El carrer és l’únic camí perquè els canvis siguin reals, perquè hi hagi una veritable transformació social”.

 Les Marxes van tornar ahir a Madrid no només contra un govern del PP a La Moncloa, sinó contra tots els governs que es rendeixen als dictats de la Troica i que cometen austericidi contra la gent. “És necessari un canvi en les polítiques, i mentre que no es doni l’esquena a la Troica i es legisli a favor de la gent i no dels bancs, tornarem a prendre els carrers” van afirmar.

MAGNIFICA ORGANITZACIÓ

La Coordinadora Estatal va agrair el “calorós acolliment del poble de Madrid a les columnes de marxants” així com l’important suport que va tenir la mobilització malgrat les inclemències del temps i el pont de San Josep. Així mateix, la Coordinadora de les marxes va voler posar en valor la magnífica organització desenvolupada tant en els tres dies d’etapes com durant l’acte final. Les Marxes de la Dignitat han destacat també l’absència d’incidents en els tres dies que ha durat la protesta, malgrat l’abusiu i intimidatori desplegament policial que vulnera drets.

Comparteix!Tweet about this on TwitterShare on Google+Share on Facebook

DIGNIDAT: La PAH: sis anys al carrer

 

 

 

 

 

pah-marcha-dignidad

Carlos Macias, portaveu de la PAH @maciosky

Més de mig milió de famílies desnonades desprès és imprescindible continuar al carrer aturant desnonaments per autotutelar el dret a l’habitatge. Es vital ja que la inacció del govern de Mariano Rajoy y dels governs autonòmics posa en perill la vida de milers de persones. No només és imprescindible estar al carrer aturant desnonaments i pressionant a les entitats financeres per arrencar col•lectivament dacions en pagament, condonacions de deute i lloguers socials, sinó que també es imprescindible continuar al carrer recuperant edificis, habitatges buits en mans d’entitats financeres per reallotjar a les persones i les famílies que l’administració pública ha abandonat. Alhora, no podem deixar de trepitjar carrer exigint que s’aprovin les mesures legislatives que des de la ciutadana hem proposat per solucionar els desnonaments, els deutes de per vida i el lloguer social, com va ser la ILP de la PAH amb gairebé un milió i mig de signatures de suport. ILP que va suposar estar al carrer sensibilitzant sobre el drama dels desnonaments, les propostes que fèiem i finalment engegant la campanya d’escraches als diputats per explicar-lis les conseqüències de no aprovar-la.

Portem sis anys al carrer aturant desnonaments, fent accions de pressió a les entitats financeres, recuperant habitatges buits en mans d’entitats financeres, informant de les propostes legislatives que hem dut a terme i assenyalant als culpables. Avui el govern del Partit Popular pretén que ens quedem a casa callades, esperant que ens ho arravatin tot i per això aprova la Llei Mordassa. Aquests tics que recorden temps passats no faran que ens quedem a casa, des de la PAH tenim una determinació clara, i es que estarem al carrer autotutelant els nostres drets fins que aconseguim conquistar el dret a l’habitatge.

Tenim clar que continuarem desobeint lleis injustes, la nostra desobediència està emparada en legalitats superiors. Cada desnonament que es produeix a l’estat espanyol, a part de ser una tortura per a les persones que ho pateixen, és una violació de drets per part de l’Estat espanyol, que viola sistemàticament l’article 47 de la Constitució espanyola, l’article 25.1 de la Declaració Universal de Drets Humans, que en el seu article 25.1 i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (art.11) i les Observacions Generals del Comitè DESC de Nacions Unides (nº 3 obligacions dels estats membres, nº 4 dret a l’habitatge, nº 7 prevenció dels desnonaments forçosos). Les úniques que estem vetllen per a que això no es produeixi som la ciutadania, que tenim clar que la prioritat es rescatar a les persones i no als bancs.

És important entendre com hem arribat a aquesta situació per entendre com l’hem afrontat desprès.

Acumulem mig milió desnonaments i condemnes de deutes de per vida perquè tenim una llei anòmala en el marc europeu, la llei d’execució hipotecària. Una llei injusta, que no preveu mecanismes de segona oportunitat. Una llei que acumula dos sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea declarant-la contrària a la normativa europea i il•legal. Ara bé, com veurem, aquest no és l’únic factor.

Les polítiques públiques d’habitatge a l’Estat espanyol, en comptes d’anar a cobrir una necessitat i cercar el benestar, com a l’Europa Occidental, han anat encaminades a satisfer objectius econòmics de desenvolupament aliens a la política d’habitatge, i en segon pla, al de satisfer la demanda social existent. Les conseqüències d’aquest tipus de polítiques son les que defineixen la situació actual, amb un parc de lloguer públic inferior a l’1% davant la mitjana europea del 18%. Aquestes polítiques van transformar el parc d’habitatge a l’Estat:

o Es va fomentarl’accés a l’habitatge en propietat, davant els models europeus que van diversificar les formes d’accés, almenys en els seus inicis.
o No es va plantejar la creació d’un parc d’habitatges social gestionat per l’administració pública o per entitats sense ànim de lucre, com a Europa, sinó que es va passar a la construcció i venta dels habitatges protegits, als quals s’accedia a través dels crèdit hipotecari.

Les diferents polítiques públiques d’habitatge dels diferents governs, des de el tardofranquisme fins avui, han situat l’habitatge com un objecte d’inversió i acumulació, en detriment del seu valor d’ús o valor social.

Un altre factor determinant es la privatizació de la banca als 80. Aquesta busca un major rendiment en el menor temps, i així diposita milers de milions d’euros estalviats per milions de depositaris en el sector immobiliari. Es desregularitza el mercat financer i l’allargament de la vida útil dels préstecs, determinants per inflar els preus. Alhora, Espanya ingressa en la Unió Europea i això es tradueix en una allau de crèdit (prové de capitals internacionals que necessiten nous mercats) que arriba a les llars de tot el país en forma d’hipoteca. Les polítiques fiscals de desgravació per compra d’habitatge, fins a segones i terceres residències, o la desgravació dels estalvis dipositats en comptes habitatge o reduccions de l’IVA en compravenda d’immobles van encaminades a fomentar la compra en detriment del lloguer. Mentrestant, el lloguer es castigat, precaritzat amb cada reforma de la Llei d’Arrendaments.

Tot això va acompanyat de la creació d’un imaginari col•lectiu, com diuen Ada Colau i Adrià Alemany : “la fal•làcia de la cultura de la propietat a Espanya”. Un mite que els suposats experts, polítics de tots els colors, ministres d’Economia, Habitatge, Industria, Treball, governadors del Banc d`Espanya, presidents de bancs i caixes i mitjans de comunicació han anat teixint amb missatges com “el preu de l’habitatge no baixarà mai”, “comprar es una opció segura, llogar és llençar els diners”, “pel mateix preu d’un lloguer pots ser propietari”. En definitiva, l’hipoteca es converteix en un símbol d’estatus, d’èxit, de ser un adult, alhora que el lloguer s’estigmatitza com símptoma d’inestabilitat, fracàs i inferioritat.

Per altra banda, no se’ns pot escapar que tot aquest projecte propietarista té un objectiu: la propietat actua com a mecanisme de control social ,, perquè qui té una propietat té alguna cosa a perdre, uns interessos concrets a defensar i poc temps per conspirar. Alhora l’endeutament generalitzat suposa un nou mecanisme de governabilitat social. Si els ciutadans s’hipotequen per quaranta anys, és fàcil acceptar imposicions del mercat laboral, i inclús acceptar la precarietat per poder complir amb es obligacions hipotecaries.

Així doncs, les polítiques públiques d’habitatge des de el tardofranquisme fins a l’actualitat tenen el mateix denominador comú, i és que, l’Estat, que té l’obligació de garantir el dret a l’habitatge, no ha legislat amb aquesta finalitat, sinó amb la del creixement econòmic, amb la construcció d’habitatge com a motor de l’economia.

Aquest és el context en el que neix la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, en un context de desmobilització ciutadana i amb l’esclat de la bombolla immobiliària de teló de fons neix la PAH a febrer de 2009 a Barcelona.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va ser impulsada a febrer de 2009 per activistes que provenien de diferents moviments que venien denunciant la mercantilització de l’habitatge i lluitant per la conquesta del dret a l’habitatge. Des dels seus inicis la PAH es constitueix com un subjecte polític amb clara consciència col•lectiva i manifestament apartidista, independent de qualsevol partit polític. Sorgeix per donar resposta a la situació que viuen milers de famílies davant una llei injusta que sobreprotegeix a les entitats financeres en detriment de la part més dèbil e indefensa, les afectades per la hipoteca.

La PAH va fer una lectura política en la qual es va avançar, van veure a les hipotecades com el subjecte polític emergent. Les activistes es van anticipar al canvi d’escenari i a la nova correlació de forces, doncs el 90% de la població havia accedit al dret a l’habitatge a través de l’hipoteca. Així es podria continuar reivindicant el dret a l’habitatge, però amb una majoria social. La PAH ha tingut clar des dels seus inicis que no es podia quedar en la denúncia, sinó que havia d’actuar d’urgència davant un escenari de vulneració de drets humans i alhora fer propostes legislatives per canviar el marc legal que deixa desemparades a centenars de milers de persones.

Així doncs, des dels seus inicis la PAH ha denunciat l’estafa hipotecaria i la complicitat dels diferents governs i administracions, l’injusta legislació, la manca de control públic i les polítiques públiques d’habitatge. El moviment ha actuat des del principi donant resposta immediata a necessitats urgents, aturant desnonaments, arrencant col•lectivament dacions, condonacions i lloguers socials a les entitats financeres, i recuperant pisos buits en mans d’entitats financeres per reallotjar a persones o famílies desnonades a les quals l’Administració ha abandonat. No només ha denunciat i actuat, sinó que també ha estat proposant diferents solucions al problema, fins i tot portant a terme una Iniciativa Legislativa Popular amb quasi un milió i mig de signatures.
Avui dia, la Plataforma compta amb més de 230 nuclis a tot l’Estat Espanyol, i sis anys desprès acumula moltes petites grans victòries com: la campanya Stop Desnonaments amb milers de desnonaments aturats, l’Obra Social que ha reallotjat a més de 2.500 persones o les accions als bancs que han aconseguit arrencar milers de dacions, condonacions i lloguers socials. Aquestes petites victòries han estat possible perquè hem estat al carrer, aturant desnonaments, recuperant habitatges buits en mans d’entitats financeres i fent accions de pressió a les entitats financeres. Igualment hem estat al carrer gairebé un any recollint signatures per la Iniciativa Legislativa Popular que vàrem impulsar. Al carrer informant a la ciutadania de quin és el problema que estem vivint i les conseqüències, explicant quines mesures proposàvem i com eren aplicables en aquell mateix moment per solucionar la sangria del procés d’execució hipotecària i els desnonaments. Finalment, ens vam veure obligades a estar al carrer amb la campanya d’escraches informant als diputats sobre les conseqüències de no aprovar la ILP.
Com ho hem aconseguit?

Per entendre com hem aconseguit mobilitzar a les afectades per la hipoteca i que es vinculin a les diferents campanyes, especialment les que suposen posar en pràctica la desobediència civil no violenta, es imprescindible parlar de l’assessorament col•lectiu.

Les activistes impulsores de la PAH tenien molt clara la potencialitat de la desobediència civil per transformar la realitat. Van veure que aturar un desnonament era l’acció necessària per donar visibilitat a un problema, invisibilitzat, per forçar a les institucions de l’Estat a posicionar-se i especialment per donar una solució a un problema urgent, el de quedar-se al carrer i perdre-ho tot, amb un deute de per vida.

Alhora, era una acció necessària per evitar que les famílies es quedessin al carrer. L’acció es planteja amb un discurs que legitima la desobediència de la llei, es planteja una confrontació de drets i s’empara en una legalitat superior, la dels drets fonamentals i els drets humans per exercir la desobediència civil. Aquest plantejament obliga a que les institucions de l’Estat i el govern es posicionin, no poden continuar amb el silenci quan es planteja una confrontació de drets i legitimitats. També resulta determinant la forma en que es planteja, és a dir, la desobediència civil no violenta i col•lectiva, tant en el discurs, com a la pràctica. El fet de gravar-lo i fer-lo circular per xarxes, fan que l’acte de desobediència civil sigui replicable, un objectiu a complir imprescindible. Existeix un factor clau per entendre la generalització de la pràctica de la desobediència civil, Stop Desnonaments, la irrupció del 15M a nivell estatal, amb assemblees en totes les localitats i la sintonia que es produeix entre 15M i la PAH. El 15M, juntament amb el moviment veïnal, que ha estat un aliat des dels inicis, son clau per la generalització de la campanya.

El que ens vam trobar alhora de posar en pràctica la desobediència civil no violenta va ser casos en els que hi ha una gran necessitat, però el fet de dir públicament “ho he perdut tot i necessito ajuda” està mal vist en la nostra societat, és un estigma de la pobresa, i el desnonament és el moment de la visibilització màxima, de la precarització absoluta. Hem de tenir en compte que quan una afectada arriba a la PAH, arriba destrossada, amb vergonya i sentiment de culpa, no és el perfil del subjecte polític disposat a mobilitzar-se, a enfrontar-se a la comitiva judicial i a la policia per paralitzar el seu propi desnonament. Així doncs, per donar resposta a aquest problema es va genera l’espai d’assessorament col•lectiu,

L’assemblea d’assessorament col•lectiu es pensa des de la lògica de la dinàmica assembleària, tractant a les afectades com un subjecte actiu, no com una víctima assistida, informant-les del funcionament del procediment d’execució hipotecaria, els passos que poden donar, és a dir, es socialitza el coneixement acumulat i les eines generades. Però no es tracta només d’això, sinó d’un espai de confiança, on la gent pot expressar els seus dubtes i les seves preocupacions. En aquests espais es crea el sentiment de comunitat i s’estableixen llaços de solidaritat i companyerisme. Les afectades viuen un procés de desculpabilització, que és un pas previ i requisit indispensable per l’empoderament més estratègic. Quan parlem d’empoderament, ho dividim en dos tipus: l’empoderament emocional, que és aquell procés on es deixen enrere els sentiments de culpa, la vergonya i les pors, i un empoderament estratègic que sorgeix de la socialització del coneixement i de les eines generades. Alhora, l’assessorament col•lectiu té un efecte multiplicador, les persones que es van apropar a la PAH afectades per l’hipoteca, receptores de l’assessorament, acaben sent assessores, és a dir, amb el temps es converteixen en subjectes actius transmissors de coneixement. Moltes Plataformes d’Afectats per la Hipoteca han sorgit d’altres assemblees, és a dir, una afectada que anava a una PAH perquè a la seva localitat no existia, desprès d’un temps ha obert un altre nucli a la seva població.

A les assemblees d’assessorament col•lectiu es comparteixen moments durs, però es celebren també aquestes petites grans victòries, ja sigui perquè s’ha aturat un desnonament, s’ha aconseguit una dació, una condonació o hem reallotjat a una família a través de l’Obra Social. Aquestes petites grans victòries són mostres de que sí es pot i permeten visualitzar l’horitzó d’esperança necessari per continuar batallant cada dia i en els moments més baixos, tenir la confiança de que tard o d’hora podrem canviar aquesta situació de vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge i els drets humans.

Quan pensem en l’assessorament col•lectiu, és important tenir present que les afectades per la hipoteca que participen a la PAH tenen perfils molt diferents, des de la que mai havia estat vinculada a cap col•lectiu, passant per la que havia estat militant d’un sindicat, al militant d’un partit polític o al membre de l’associació de veïns del barri. Abans de vincular-se a la PAH percebien la desobediència civil de diferents maneres, hi havia qui no la coneixia o no ho tenia clar, les que tenien pors i recels, i les que sabien en que consistia. En general no tenien experiència en l’activisme ni en la pràctica de la desobediència civil, no s’imaginaven que acabarien practicant la desobediència.

Com podem observar, l’empoderament és un pas previ i imprescindible per la vinculació de les persones en la desobediència civil i, per tant, en l’autotutela de drets. Les pors a participar en accions col•lectives o a practicar la desobediència civil desapareixen amb l’informació de les assemblees d’assessorament col•lectiu, escoltant les experiències de les companyes, i amb la pràctica.Perdre la por i tenir informació és vital per a poder dur a terme aquestes campanyes

Un altre aspecte important de l’assessorament col•lectiu, òbviament acompanyat de l’acció directa, és la transformació i aprenentatge que es dona en aquest procés d’empoderament. En aquest procés s’ha aconseguit transformar l’imaginari col•lectiu, hem desactivat l’estigma del desnonament i l’ocupació, i hem activat el de la dignitat i la solidaritat, a la par que s’ha fet efectiva l’autotutela del dret a l’habitatge.

Per tot això, entenem que l’assessorament col•lectiu és clau per poder entendre com tantes persones s’han decidit a estar al carrer fent acció directa, ja sigui contra les entitats financeres, aturant desnonaments o recuperant habitatges buits d’entitats financeres per a que compleixin la seva funció social.
Reptes de 2015
Actualment, continuem fent tot l’explicat fins ara i a més a més estem fent front a un nou repte, que es actuar i donar solucions als desnonaments per impagament de lloguer, una realitat que creix dia a dia. Estem fent accions de pressió a l’Administració local per a que reallotgi a les famílies que estan en risc de ser desnonades per un petit propietari, per tal de no perjudicar a aquest, i ja acumulem petites grans victòries. I per altra banda, estem aturant els desnonaments de lloguer quan el propietari es una entitat financera o gran tenedor d’habitatge i pressionar per aconseguir un lloguer social.
D’altra banda, ens trobem immerses en una campanya que pretén presentar Iniciatives Legislatives Populars a les Comunitats Autònomes per a fer front a l’emergència habitacional. El cas més avançat és el de Catalunya, on l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Observatori DESC) i la PAH han començat ja a recollir signatures de la ILP de Mesures urgents per fer front a l’emergència habitacional i la pobresa energètica. ILP que adapta a les competències autonòmiques les demandes de la ILP estatal i inclou les de pobresa energètica i els desnonaments de lloguer:
Alhora, aquest any és un any electoral, on la PAH haurà d’estar present i continuar pressionant per a que cap partit polític que es vulgui presentar a les eleccions, ja sigui municipal, autonòmic o estatal, ho puguin fer sense incorporar en els seus programes les demandes de la PAH.
Mentrestant, cada dia continuarem al carrer autotutelant el dret a l’habitatge, aturant desnonaments, reallotjant a persones o famílies a través de l’Obra Social de la PAH, arrencant dacions, condonacions i lloguers socials a les entitats financeres i fent xarxa amb la ciutadania civil organitzada.

Comparteix!Tweet about this on TwitterShare on Google+Share on Facebook